‘PUTXERO’/‘OLLA’

El putxero i l’olla (o olleta) són segurament dos dels plats més típics de la cuina de Petrer. Qui això escriu, com no és un expert en qüestions culinàries, s’ha deixat assessorar per uns informants entesos en el tema, els quals li han dit que l’olla és un plat que bàsicament es fa amb verdures (penques, carabassa, espinacs, crilles, moniato, fresols, cingrons, dentilles…) i amb arròs o blat (o forment picat, que també es diu així a Petrer), encara que n’hi ha una variant amb carn, que pot ser perdiu.

En canvi, el putxero porta molta més carn que l’olla (gallina, pollastre, vedella melosa, porc, cansalada o blanquet…, i també os de vedella), tot i que també verdures i llegums per al caldo (crilles, cingrons…),  i antigament només es menjava els dies de festa molt senyalada.

Fixem-nos ara en el fragment de l’ambaixada de la Xusma de 1950-51 on apareixen les dos paraules nostres, en el discurs del moro:

“Des del Collaet Llaurí,

pel Rancho Grande i la Lloma

vinc per vore si se assoma

eixe que tu tens ahí.

Eixe que puja les faves,

les carxofes i penquetes,

después de cares, poquetes,

pa que resulten més cares.

Si algun dia vols fer olla

te costa més que un putxero:

¡com te atrape, verdurero,

tinc que fer de tu una ancolla!”

Per a entendre el sentit de la frase “Si un dia vols fer olla / te costa més que un putxero”, ens hem de situar en l’any 1950, que és quan es va dir esta ambaixada. Pel que hem pogut llegir, pareix que en aquell temps, a causa de les penúries econòmiques, era pràctica habitual d’alguns tenders fer trampa amb els pesos i mesures dels productes que venien, posar aigua al vi o pujar excessivament els preus. Almenys així ho recullen estos versos del text del mateix any:

“[…] i castigaré a tots eixos

que li posen aigua al vi.

Als que rebaixen les mesures

i als quilos els fugen plom

els faré acatxar el llom

per les seues travesures.

Per tant, la ironia de la frase d’este fragment s’entén tenint en compte el raonament següent: si quan comprem verdures ens en posen poques i damunt són cares, al final resultarà més barat fer putxero que olla!

En el fragment següent, de l’ambaixada de 1963, el moro (dirigint-se al cristià) usa la nostra paraula al costat d’altres menjades típiques de Petrer:

“No habráquien te favorezca,

i tots se’n vendran en mi

i no menjaràs més mançanes

ni cireres de Catí.

No llevaràs més sabates

ni menjaràs més gaspatxos

ni més arròs ni putxero,

sinó rates i fardatxos.”

D’altra banda, en els textos de la nova etapa de l’ambaixada humorística, la de les ambaixades en valencià, també hi ha algun exemple dels nostres mots. Així, en la de 1977 el moro es recorda del putxero quan acaba d’arribar a Petrer, cansat i malferit:

“I segur que moriré

si no menge un bon putxero

o me pegue un trago d’aigua

de la que fa el curandero.”

En l’ambaixada de l’any 1984 el cristià parla de putxero recordant la Festa dels Capitans:

“A l’any que ve, en ves de paella

hai que fer un bon putxero,

i no tindrem problemes

de que no vinga la gent,

perquè aixina lo que sobre,

aunque no estiga calent,

mos ho menjarem els mateixos

fregit al dia siguient.”

La nostra paraula torna a eixir en el text de 1990, al costat d’altres menjades, quan el moro es dirigixa la “Fortuna favorable” per a queixar-se de les dificultats econòmiques dels petrerins:

“¿Com has regirat l’esquena

a este poble laboriós

que pa posar un putxero

no poden ni comprar un os?

I tasten les facegures

en fetxes molt senyalaes.

I res de gallina, pollastre,

i ademés són congelaes.”

Finalment, en l’ambaixada en valencià de 1997 el cristià usa el diminutiu d’olla quan recorda que els dos capitans dels Moros Nous tiraven l’arcabús “en molt desig” quan passaven pel carrer Nou:

“¡Sí que ho van fer en desig!,

en desig i en molta gana:

encara la rodelleta

diu que fa la caca blana.

Voleu sempre anar davant

com botons de la bragueta

i si feu cas al Mellat,

segur que pa l’any que ve

acabeu sopant olleta.”

Quant a putxero, direm que es tracta d’un castellanisme però tan usual en valencià que el DNV el recull amb el significat de ‘olla de carn’ (en canvi no ix en el DCVB). Respecte a la seua etimologia, el castellà puchero ve del llatí pultarius, una espècie de recipient per a cuinar.

Així, curiosament, tant en olla com en putxero es dóna lingüísticament un fenomen de metonímia, en este cas d’ús del continent pel contingut, ja que originàriament els dos noms fan referència al recipient: és una cosa pareguda a quan diem “M’he begut un got de vi”, on got en este cas fa referència al contingut de l’objecte i no al continent.

‘ESTROPEJAR’

Segons el DNV, estropejar (qualificat com a col·loquial) és ‘fer malbé, desbaratar. De tant jugar amb els botons, el xiquet m’ha estropejat el televisor.’

D’altra banda, el DCVB recull com a segona accepció del verb estropejar la següent: ‘espanyar, fer malbé; posar en mal estat (Val., Mall., Men.), cast. estropear.’

De la informació que ens proporciona este diccionari destaquem dos coses: en primer lloc, que el verb és definit com a només propi del valencià, el mallorquí i el menorquí, i, en segon lloc, que es fa derivar del nom estrop, però no es diu que es tracte d’un castellanisme.

En tot cas, el que sí que podem dir és que el castellà estropear, segons el diccionari de la RAE, ve de l’italià stroppiare, amb el mateix significat.

Siga com siga, en català/valencià existixen els següents verbs sinònims de estropejar: fer malbé, espatlar/espatllar (derivats de espatla/espatlla), desbaratar…

A continuació, a tall de mostra, il·lustrarem l’ús del nostre verb amb alguns exemples extrets de les ambaixades en valencià:

“I altra volta estem aquí,

davant d’eixe castell

que està tan estropejat

que pareix una barraca.

I és que són molts anys de traca

i el pobret està fatal” (1984, moro).

 

“Menos mal que prop d’allí

està el desguasse del Pintoret

i s’haguera donat pressa

si s’estropeja alguna peça

d’este pobre animalet.

Vaig a tenir que canviar de vehícul

perquè venint sempre en burro

jo crec que faig el ridícul”(1986, moro).

 

“No t’equivoques, pepino,

que el barco anem a canviar-lo

portant-mos un submarino.

I pa que no s’estropege

i estiga en el seu ambient

el posarem en els lagos

que farà l’Ajuntament” (1986, cristià).