*Article publicat en Festa 1987
[1]
Endevina, endevinalleta:
AL CLAVAR-LA SEMPRE ES DRETA;
AL «SACAR-LA» ESTA IGUALMENT,
AMB LA SOLA DIFERENCIA
QUE IX FETA UN MULLADER.
MOLTES DONES SE’N SERVEIXEN,
ELS HOMES ENCARA MÉS,
I ES DE RESULTATS TREMENDOS
AMB DISGUSTOS O AMB PLAERS.
Trescar pels camins del llenguatge poetic
Les endenvinalles són una de les manifestacions més profundament belles, creatives, corrosives i divertides de la cultura oral. La creació d’una endevinalla -inventar-la- així com interpretar-la -endevinala- és tot un exercici d’imaginació i fantasia. El llenguatge connatiu, aquell que s’entén per les imatges indirectes que ens aporta i no per la relació inequívoca entre el significant i el significat, pren en les endevinalles tota la seua força i vigorositat d’arrel popular.
L’individu anònim formant part d’una col.lectivitat cultural, instal·lat en una consciència comuna feta de vivències, patiments, repressions i saviesa compartits, ha fet possible aquest patrimoni social i lingüístico-cultural que, determinat per una llengua alhora que conformant- la, ocupa un lloc antropologic, lúdic i literari ben important. L’endevinalla és, junt a altres manifestacions de la cultura popular de tradició oral i secular (els contes, les llegendes, les dites, els embarbussaments, els refranys, els redolins, les cançons…), una pedra de toc per conèixer a fons el comportament i el tarannà dels pobles.
«Les endevinalles són composicions, generalment en vers, que es refereixen d’una manera ambigua a un objecte o concepte que cal esbrinar»(1) L’agudesa intel·lectual així com el sentit màgic del domini del llenguatge (Una llengua que canvia, que juga i transgredeix els significats) són les armes de l’endevinador que accepta el repte de sometre’s a «l’endevina, endevinalleta…» «…Una invitació a trescar pels camins del llenguatge poètic…, el plaer d’indagar en el llenguatge que nomena i explica l’entorn»(2).
La retòrica del sexe
Fer un estudi complet sobre l’endevinalla exigiría omprir moltes planes, tal volta un llibre de dimensions considerables. Les endevinalles han estât estudiades i han format part de reculls de carácter escolar, recreatiu i folclóric de manera abundant (A la bibliografia relacionem alguns llibres en eixe sentit). Tot seguit parlarem d’un tipus d’endevinalla, diguem-ne, marginal, per tots coneguda però quasi tabu: L’«endevinalla verda», aquella que es basa en la «retòrica del sexe», com diu Janer Manila.
Com haurà comprovat el lector que s’ha aprobat a aquestes pàgines entre encuriosit, afanyós de saber i sorprés (és un suposar) la cosa ja comença amb una proposta d’endevinació; açô es una endevinalla «verda» o intencionalment eròtica, si es prefereix. Al final, la resposta. No feu trampes.
Aquestes obscenitats irreverents tenen per elles mateixes tot un ampli espai i vigorositat: No es podrà fer mai un recull exhaustiu d’endevinalles sense trobar-ne d’aquestes obscenes per dotzenes, centenars tal vegada. Algunes hi són conegudes per quasi tot el món. Com aquella de l’ALL-I-OLI, per exemple:
Enmig de les cames el tinc,
quan més oli li pose
més lluent el tinc.
Estructuralment són explicades aixi per Carme Alcoverro: «Allò que es connota ocupa la superficie de l’endivinalla i amaga un contingut innocent en lloc d’ésser aquest el significat que ens remeti al terme prohibit per la seva indole eròtica o desvergonyida».(3)
Una mostreta
Però, quins han estat els factors que han fet possible aquesta linia eròtico-obscena dins del costumari del nostre poble i de molts altres? Sens dubte tot aquest procès «ha estat afavorit per la repressió i la manca de llibertat».(4) «Les prohibicions han possibilitat una sèrie de mécanismes que han convidat inexorablement l’home a parlar del sexe, a inventar-se metàfores i eufemismes, a recrear les paraules i a cerca noves interpretacions als mots».(5)
Per documentar una miqueta aquestes ratlles he partit tant de les fonts orals locals i comarcals que m’han proporcionat alguns materials d’indubtable valor, com d’un recull de principis de segle, fotocòpia del llibret original, de gran interés. Ambdos mécanismes de documentació són de marcat arrel popular i, obviament, comparteixen moltes endevinalles encara que amb versions distintes.
Tornant a l’explicació de C. Alcoverro, i a manera d’exemple, vegem-ne una amb superficie inequivocament obscena però amb un contingut força innocent. Aixi la lirica FLOR ha d’ésser descoberta en aquesta endevinalla:
Quan la veges abaixada
i la vulgues fer alçar
clava-la en un lloc humit
i prompte s’empinarà.
Tots els objectes quotidians i domèstics, totes les accions més freqüents, les parts del cos humà més allunyades d’allô sensual i erótic es transformen o es poden transformar pel filtre màgic de la imaginació, l’eufemisme i el codi erotic i obsce de domini popular, en material d’endevinalla «verda». Els animalets domèstics tampoc se’n escapen d’eixe joc de transgressió imaginativa:
A sota hi ha el ous,
a sobre la polla,
i un grapat de pels
i un coixí de ploma.
LA LLOCA COVANT
Té una grossa ventaja:
en ser menut el forat,
hi entra tot ell sencer
tan prompte hi passa el cap.
EL CAP
L’utillatge de la cuina sol ocupar en aquests tipus d’endevinalla un lloc propi:
Tens un tall que ai, Déu meu!
i em fas servicis a voltes.
Com t’estimaria jo
si no me feres traició
quan trobes ocasions bones!
EL GANIVET
Sóc de forma redona,
serveix per home i dona.
M’agarren amb una mà
i ai! els desvergonyits
al plat me fan pixar.
EL CETRILL D’OLI
Els objectes de fer costura també hi són presents:
Un de llarg, dos de redons,
que han passat
per camisa, calçots i pantalons.
LES ESTISORES
En lo més redonet de ma mare
cap lo més llarg de mon pare.
EL COSTURER AMB EL CALÇOTS DE CAMAL LLARG
EL LLIT tampoc no se’n amaga d’aquest endivinatori:
Les casades ho tenen ample,
les fadrines ho tenen estret,
i als homes agrada
que siga ben net.
El cos humà troba la seua inédita erotització en aquest divertiment popular:
Els xiquets la tenen petita i pelada,
els homes més grossa i peluda,
i a les dones agrada
moreneta i ben suaveta.
LA CARA
Molts hómens la tenen llarga,
i d’altres la tenen curta;
i si uns la tenen neta
uns altres la tenen bruta.
LA LLENGUA
Entra vermella, empiulada i furiosa;
is pansideta, arrugadeta i plorosa.
LA PEBRERA AL FORN
Els oficis també formen part d’aquest ritual Iingüístic de corrosiva i alegre deformació:
Jo té tinc a baix,
tu me tens damunt;
com més aprete
més gust te done.
EL FORNER QUE PASTA
[2]Llenguatge verinós
No s’escapa res, tot hi és, tot pot ésser, objecte d’aquestes endevinalles. ¿Hi ha, pero, algunes «lleis lingüístiques» que facen més tópic l’acte creatiu a base d’eufemismes, símils i metàfores? Evidentment, quan analitzem lingüísticament i estilisticament aqüestes endevinalles observem que, a banda de la indubtable gràcia o agudesa de l’individu o grup que ha creat l’endevinalla, trobem tot un camp semàntic, un cos lexical, que és la base del llenguatge figurat, malintencionat i verinós que, compartit per la col·lectivitat parlant, és alló que imprimeix humor, sentit i morbositat, si es vol dir aixi, a l’enunciat de l’endevinalla: Paraules, girs i maneres de dir que en un context discursiu i ambiental mínimament prédisposat funcionen maliciosament i maravellosa:
A LES MANS, AMPLE, ARRUGAT, CASAT, CLA- VAT, DONES, ESTRET, FICAR, FER ALLO (PER LA NIT, AL LLIT, DAMUNT/DAVALL…) FORAT, CAMES, GRAN, GUST, HOMES, HUMIT, LLARG, MENUDA, OBRIR, OUS, PELS, POLLA, REDONA, SOLTER, TANCAR, TESA, TRAURE, TREM-PAR, VERMELLA…
Són les paraules-clau que amb una miqueta de «xispa» creativa i una certa complicitat social ens permeteixen la proposta, el divertiment i el joc endivinatori:
Un que pixa
i cinc que l’aguanten.
L’escatològica paraula «pixa» ens fa pensar en «l’home pixant», però no, seria massa fácil: No seria una endevinalla. «Pixar», aquí, en aquest context, exigeix de l’endevinador un esforç esbrinador des de la metàfora. «Pixar» és, pot ser per extensió, fer fluir líquid. Els «cinc que aguanten», sembla ser més senzill, són els dits -«calent, calent, calent», diria el nostre reptador-, doncs…, la mà alçant i aguantant un BARRAL DE VI. Molt bé!, encertat.
Desdramatizar el sexe: fer lo festa
Les endevinalles obscenes, aixi com d’altres manifestacions populars d’aquest caire, són la prova histórica evident d’aliò que ens di Janer Manila: «El poblé, doncs, desdramatitzava el sexe i el convertía en una experièneia humana plena de festa, lliure de tota culpa i de tot sentiment tràgic»(6).
Indagar, escorcollar, per aquests senderols de la literatura popular és un deure i un compromis de tota la nostra col.lectivitat: Els gran han de recordar i ensenyar, els joves han d’aprendre i no oblidar per ensenyar demà. I tots junts crear, gaudir-ne i passar-ho bé amb el joc de la parla.
Si la funció educativa d’aquesta saviesa popular respecte la sexualitat es troba, per sort, superada en bona part, el que no se superará mai será eixa altra saviesa -ara ja sense prejudicis i deformacions- que lliga llengua, erotisme, picardia i escatologisme des d’un «llenguatge elaboradissim, rie de metàfores i imatges».(7)
Ho di Joan Fuster
Per tal d’entendre quin paper en l’evolució de les societats han jugat aquests elements de cultura oral, subversiva i transgresora no em puc estar de citar aqüestes paraules precises, breus i magistrals del mestre Fuster: «Havíem decidit que la HISTORIA no era solament unallista de batalles, de matrimonis dinàstic, d’embolies diplomàtics. Però tampoc no s’acaba amb lesllistes de preus i de salaris, amb els diagrames de les crisis économiques, amb les peripècies de la lluita de classes. Hi ha una altra HISTORIA pendent, referida a la gent de cada dia: qué menjaven i com, com es divertien i en o amb qué, com i quan fornicaven. Tot va lligat, naturalment: les batalles, les crisis économiques i l’ús dels genitals»(8)
Epíleg o ¿l’haveu encertada?
Quant a l’endevinalla que encapçala l’escrit -¿vos en recordeu?- donaré una pista: Tot açô que haveu llegit, i que esteu llegint encara, ho he escrit gràcies a ella, amb ell en la mà. Es clar, però, que sense mullar de quan en quan no ho hagués pogut fer mai. On mullava?:
Endevina, endevinalla:
Es redó i a voltes no,
té un forât gros o petit;
aquell que vol clavar el dit
l’ha de traure sempre humit,
a més que no fa pudor.
Es un objecte dels vells,
serveix a la humanitat,
i el que tenint certa edat
encara no l’ha aprofitat
s’arriba a estirar els cabells.
-¿…?
-¿Per «gossets»?
-…
– EL TINTER. N’era ben fácil, ¿no?. Al tinter és on mullava amb LA PLOMA per tal d’escriure aquestes ratlles que teniu endavant.
El joc está servit.Tot el món hi pot jugar. Els materials són el llenguatge, el records, la imaginacions, l’inconscient col·lectiu, la creativitat… Provem d’endivinar i provem de fer endevinalles: Segur que n’ixen de ben boniques,polides i divertides. Au!
[3]NOTES:
(1) CORREIG-CUGAT-RIUS: Una capseta blanca que s’obre i no es tanca. GRAO EDITORIAL.Barcelona, 1984 (pág. 12)
(2) JANER MANILA, G: Cultura popular i ecología del llenguatge. EDICIONES CEAC. Barcelona, 1982 (pág. 66.)
(3) ALCOVERRO, C: Cultura popular, educació i creativitat (X i XI). AVUI, 23-9-87.
(4) JANER MANILA, G: Cultura popular i ecología del llenguatge. EDICIONES CEAC. Barcelona, 1982 (pag. 86)
(5) JANER MANILA G: Sexe i cultura a Mallorca: el cangoner. EDITORIAL MOLL. La Ciutat de Mallorca, 1979 (pag. 13):
(6) JANER MANILA G: Sexe i cultura a Mallorca: el cangoner. EDITORIAL MOLL. La Ciutat de Mallorca, 1979 (pág. 15).
(7) JANER MANILA G: Cultura popular i ecologia del llenguatge. EDICIONES CEAC. Barcelona, 1982 (pág. 88).
(8) FUSTER, JOAN: «Salvem el Patrimoni erótic!». SE-RRA D’OR, febrer de 1978 (pág. 35).
BIBLIOGRAFIA
-… 1000 ENDEVINALLES CATALANES. Edit. Millà. Barcelona, 1965.
ALCOVERRO, C: COLL DE CARABASSA, BOCA DE SERPENT. Edit. Barcanova. Barcelona, 1982.
CORREIG-CUGAT-RIUS: UNA CAPSETA BLANCA QUE S’OBRE I NO ES TANCA. Graò Editorial. Barcelona, 1984.
JANER MANILA, G: CULTURA POPULAR I ECOLOGIA DEL LLENGUATGE. Ediciones CEAC. Barcelona, 1982.
MARTI ADEL, C: LES NOSTRES ENDEVINALLES.Editorial Bonaire. Tavernes Blanques (L’Horta), 1984.