Chiqui-74 (XIX): Perquè vull, Ovidi Montllor (1942-1995)

ovidi-2

De garrotades i consum: de l’Ovidi al Raimon

Vosté ballaria un tango que duguera una lletra escrita per Ovidi Montllor? Pense-s’ho. Mentrestant jo l’invite a escoltar el tango “Garrotada en swing”. Es tractava d’una cançoneta nascuda de la  col·laboració amb Carlos Boldori, un instrumentista de corda argentí que des de principis dels setanta corria per Europa fent música. En algún “garito”, entre fums i alcohols, Ovidi i Carlos van fer amistat —ja ho diu Ismael Serrano, “en los peores antros, a las peores horas, está la mejor gente”—, i d’aquella camaraderia artística van nàixer cançons com “Encara el tango”, “Sí señor”, un grapat de musicacions de Salvat-Papasseit i aquest “Garrotada en swing”.

Ovidi marcant-se un tango amb la Núria Espert.

Ovidi marcant-se un tango amb la Núria Espert.

 

Quan vaig estar al Chiqui jo l’havia sentit alguna que altra vegada, el “Garrotada…”,  i sempre em sorprenia per àcid, irònic i divertit. La meua cultura musical, de la qual era molt culpable la mare que cantava quan feia les faenes domèstiques, coneixia aquest gènere argentí, però el coneixia amb altres temàtiques que parlaven d’amor, pobresa, melancolia i sordidesa. Ara, un tango, ben peculiar ens parlava d’una repressió d’Estat gens peculiar, la de la dictadura  nacionalcatòlica del general Franco.

Ovidi, fem uns quintets.

Ovidi, fem uns quintets.

 

I per una d’eixes estranyes connexions, l’aire burlesc i desimbolt de “Garrotada…” en aquell temps el connectava amb una altra cançó de protesta cantada també enjogassadament  per un altre valencià. Em referesc a “Societat de consum”, de Raimon. En aquesta peça Raimon desplegava un to irònic i divertit, ben poc freqüent en ell, i repassava els tòpics que sobre la societat de consum s’havien posat en marxa des de mitjans dels seixanta: havia com una moral anticonsumista catolicoide adreçada més als pobres —poc consumidors encara— que no als rics, que podien seguir pecant consumint fins acabar en l’infern. I Raimon, divertit, ho denunciava.

15120301ARA BARCELONA CONCERT DE RAIMON A L AUDITORI 03 12 2015  FOTO

Concert de Raimon a l’Auditori de Barcelona.

 

Què pinta Raimon en una sèrie dedicada a Ovidi Montllor? Per a mi, molt. La meua educació sentimental —i social— està ben lligada a aquests dos valencians —paisans— que des de Barcelona estant desenvolupaven una obra musical d’alt voltatge en qualitat i compromís ben sentida i seguida al país. Ben distinta, però ben complementària i imprescindible, tant abans com ara.

De l’Ovidi commemorem el vint anys de les seues “vacances”; del Raimon, els passats tres i quatre de desembre, vam celebrar el seu 75 aniversari. Jo vaig tenir el privilegi d’escolar-lo en directe a l’Auditori de Barcelona, atés que no ho vaig poder fer, per falta d’entrades (quan que em vaig alegrar de la “mala notícia”) unes setmanes abans a casa seua, és a dir, a Xàtiva. Així que ara que finalitza la sèrie que Petreraldia.com m’ha permés dedicar a l’Ovidi, vull anunciar —amb el permís dels editors d’aquest mitjà— la intenció de fer-ne una altra al 2016 dedicada al Raimon. Ho faré en un any que, com ha dit l’autor d’”Al vent”, ell mateix es bolcarà en diverses actuacions al País Valencià per rescabalar les dècades de silenci i ignomínia a què va ser sotmés pel PP, i altres anterior que no van ser el PP, però que eren molt infidels i covards.

Carlos Boldori.

Carlos Boldori.

 

Ah, tant de bo les nostres autoritats culturals tinguen la suficient sensibilitat per a programar una actuació de Raimon al Teatre Municipal Cervantes. Seria un bon exercici d’honestedat i justícia democràtica.

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>