Chiqui-74 (XIII): Perquè vull, Ovidi Montllor (1942-1995)

 ovidi-2

Si diuen que m’he mort, no s’ho creguen…

Ho va dir al setembre de 1974 al Chiqui. Supose que ho diria en algun que altre lloc en els mesos anteriors. Ho cantà en directe moltíssimes vegades i ho gravà en el disc A Alcoi eixe mateix 1974. Cançó: “Les meves vacances”. La lletra era —és— contundent: “Em creureu mot. Jo no hauré mort. Faré vacances!”.

Onomatopeia visual: 'Les meues vacances', d'Ovidi Montllor

Onomatopeia visual: ‘Les meues vacances’, d’Ovidi Montllor

I en eixes estem, Ovidi Montllor des de el deu de març de 1995 fa vacances. Vint anys llargs fent vacances. De tant en tant torna, retorna. Per a alguns com jo retorna sovint. El país, que han desfet “ells”, el paisatge, que han malmés “ells” i el paisanatge, que han fet patir “ells”, ben bé exigeix que el nostre Ovidi es pegue una volteta de tant en tant per ací.

La miradíssima d'Ovidi

La miradíssima d’Ovidi.

El cantant d’Alcoi solia mirar-se en algunes cançons amb força autocrítica i sincera. Sense pietat. En aquesta, però, deixa rigorosament escrit què han de fer els seus amics amb el que quede d’ell una vegada mort —mort? és el que creureu vosaltres—, i ho diu ben claret i alegre, sense solemnitats ni transcendències de capellà pseudoapocalíptic.

Ovidi actuant.

Ovidi actuant.

Escriure, i cantar, una cançó com eixes quan un té poc més de trenta anys és senzillament ser un tipo amb les idees ben clares. De tots és ben sabut que alguns cantants i poetes han conreat el gènere preelegíac o testamentari, digem’ho així. Sense massa esforç erudit em vénen al cap Llach (“Quan moriré porteu-me a l’Empordà, / només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà, / que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant… / i abans que sigui massa tard /  reclamo el dret del meu forat.”  ), Serrat (“Y a mí enterradme sin duelo / entre la playa y el cielo… / En la ladera de un monte, / más alto que el horizonte, / quiero tener buena vista. Mi cuerpo será camino, / le daré verde a los pinos / y amarillo a la genista. / Cerca del mar, porque yo nací en el mediterráneo.”) o el poeta Gil de Biedma (“Pero ha pasado el tiempo / y la verdad desagradable asoma: / envejecer, morir, / es el único argumento de la obra.”).

1742-foto

El testament d’Ovidi, però, és una miqueta especial. Supose que m’ho reconeixereu: la mort és alegre, senzilla i, en definitiva, com unes vacances; el ritual, ben alcohòlic i ben ígnic: ben nostre, ben valencià. L’espai per a les cendres: amable, natural, lasciu, culte… I el projecte de tornar o retornar —oh,  la resurrecció de la carn!— evident i inevitable. De fet, ja sabeu, el senyor Montllor segueix entre nosaltres perquè el seu art per a les nostre lluites de cada dia és imprescindible, què hi farem?

Els mil rostres d'Ovidi Montllor.

Els mil rostres d’Ovidi Montllor.

Perquè com que la vida dura encara dura, aquest alcoià que no fa l’u setanta i que canta amb una poderosa veu de barranc —determinisme del territori de naixença— de tant en tant ha de deixar les seues vacances i abocar el nas per aquest món de pecadors: farà vacances, feia vacances… O vacacions!

Ovidi gravant.

Ovidi gravant.

 

 

 

 

 

 

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>