Chiqui-74 (X): Perquè vull, Ovidi Montllor (1942-1995)

ovidi-2-1024x284

La fera ferotge, l’artiste i el pallasso

Tots i totes havíem sentit “La fera ferotge” —o quasi tots—. Circulava gravada en un EP des de feia sis anys. Arrossegava ja una certa mística de prohibicions i autoritzacions arbitràries. Diguem-ne que els censor s’ho passaven la mar de bé fotent, fontent-lo, fontent-nos. “Ai la censura! ai la censura! / valga’m Déu quina tortura!”, va cantar La Trinca pocs anys després.

Ovidi

Ovidi Montllor.

En realitat la cançoneta era d’una simplesa absoluta, en això raïa el seu encant. En açò i en haver trobar una melodia i uns ritmes populars que s’encomanaven fàcilment. Era, si fa no fa, una cançó que parlava del poder, de la por social, dels drets prohibits de vaga i manifestació, de la presa de consciència col·lectiva i individual, etc. Una elemental al·legoria que hui dia es podria usar en primària per iniciar els escolar en allò que diem llenguatge metafòric. En aquell temps agradava. Ja sabeu, eren temps en què s’havien d’amagar les idees més bàsiques darrere de jocs de paraules: qüestió de supervivència.

“La fera ferotge” era en directe molt més que això. Era l’oportunitat perfecta de veure l’Ovidi interpretar en gestos corporals i fàcils, tan precisos com austers, tot el sentit del text cantat. De fet, un amic que l’havia vist unes setmanes abans, ens deia que només per veure i sentir la interpretació ovidiana d’eixa cançó valia la pena el recital.

Ovidi Montllor i José Luis Borau.

Ovidi Montllor i José Luis Borau.

Montllor se l’estimava molt, a “La fera…”, era de les seues primeres cançons. Algun periodista en entrevistes li va preguntar si feia d’actor quan la interpretava, eixa i d’altres propícies per a l’histrionisme. Ell sempre ho negava. Deia que la interpretació d’una cançó en directe exigeix una gestualitat de cantant, és tècnica per cantar i no tècnica per actuar. Dos coses bastant distintes. Poca broma, si Ovidi deia això és perquè l’assumpte és així i no d’altra manera.

ovidis

Ovidi va desenvolupar un carrera d’actor teatral i cinematogràfic impressionant. Aquell 74 encetaria la del cinema, però portava pràcticament quinze anys fent d’actor teatral. Els seus inicis van ser en La Cazuela, d’Alcoi. A mitjans dels 70 Montllor era tota una “celebritat” del potent teatre independent de Catalunya i, sovint, participava en dramatitzacions de baix cost en el circuit tancat de TVE per a Catalunya: una gracieta de Fraga Iribarne “para promover el vernáculo de las cuatro provincias catalanas”, o una cosa així.

Total que eixa nit gaudírem d’una interpretació de cantant genial i divertit. I ara, aquesta disgressió em permet parlar, encara que siga de passada, de l’Ovidi actor de cinema: un enorme professional.

Con el culo al aire.

Con el culo al aire.

Va ser precisament eixe any quan va començar el rodatge de la seua primera pel·lícula: Furia española, de Francesc Betriu. Després en vindrien 46 més. La majoria en papers de secundari, de bon secundari; drama, comèdia, cinema històric, policiac; en castellà, en català… En tots els films va reeixir com un enorme professional, un actor de recursos tècnics sempre auster i natural. No es tracta de posar ací la llista sencera de pel·lícules en què participà —i de les que va viure quan va ser boicotejat com a cantant per part de les Generalitats ben pensants i altres “dignes” institucions—, però seria bo recordar-ne algunes i oferir enllaços al You Tube de fragments. En destaquem, dels primer temps, Furtivos, La ciutat cremada, La portentosa vida del Pare Vicent, Con el culo al aire, La fuga de Segovia, El pico, Héctor i Amanece, que no es poco. I ja en els anys 90: La teranyina i Truhanes.

Furtivos.

Furtivos.

En Furtivos (José Luis Borau, 1975), un extrem i dur drama rural —on tan bé funciona el cine de per ací; recordem Las ratas, Los santos inocentes o Pa negre—, el trobem de protagonista junt a la gran Lola Gaos, en una interpretació tan verosímil com admirable de tots dos. En el seu moment va ser, per a mi encara ho és, un film de culte.

Cinc anys després, amb una ja important carrera com actor, va rodar el seu film més boig i divertit: Con el culo al aire (Carles Mira, 1980). Comèdia “manicomial” que s’inscriuria en una mena de gènere molt del gust dels valencians, ja sé que és un tòpic, que jo denomine de “sal grossa”. Comptat i debatut, predecessor en bona mida, de l’art humorístic de Xavi Castillo. Un film tan divertit com “gamberro”.

Huit anys després participaria en altre film de culte: Amanece que no es poco (José Luis Cuerda, 1988). Una comèdia d’un intel·ligent i destrellatat humor absurd on Ovidi feia el paper d’un guàrdia civil tan sensat com bonhomiós. El film, rodat a la serra d’Albacete —Ayna i altres pobles del voltant— i amb una participació dels millors actors humorístics espanyols del moment, funcionava de manera coral i comptava amb un guió absolutament magistral. Tot un clàssic.

Con el culo al aire.

Con el culo al aire.

Ovidi Montllor, eixa nit al Chiqui, es mostrà com el que ja era: un artista, un cantant, un pallasso, com ell mateix es defineix en una de les seues cançons. “Jo sóc l’artiste, el cantant, el pallasso”, dit en dialectal d’Alcoi.

Presteu molta atenció als crèdits del clip musical que segueix: un Ovidi mim total!

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

Una respuesta a “Chiqui-74 (X): Perquè vull, Ovidi Montllor (1942-1995)”

  1. Recorde molt be aquella nit al Chiqui, Ovidi cantant i Toti a la guitarra. Va ser un recital magistral, aquella veu tan especial i les cançons i la música. Jo era molt jove, pero recorde encara la emoció amb la meua volguda amiga Contxa. A lo llarg de la meua vida sempre, he recordat aquella nit al Chiqui. M´agrat molt l´article, perque ha repasat la trajectoria artística de un gran, molt gran artista : Ovidi Montllor.

    1. Hola Carmen,

      Abans d’este n’hi ha nou més sobre eixa mateixa nit i les cançons interpretades (supose que els hauràs llegit). Després d’este en vindran uns dotze més. Ja en tinc enllestits cinc. En les pròximes setmanes, i d’acord amb amb el bon criteri i l’amabilitat dels editors de PETRERALDIA.COM, hi aniran apareixen. Fou una nit memorable la d’aquell setembre del 74 al Chiqui. Sobre esta nit, i moltes més, –i algun dia– apareixerà a finals de setembre un article meu en la revista FESTA-2015, de l’Ajuntament de Petrer. Si et ve de gust llegir-lo…

      Salut,

      Vicent

Responder a Carmen H. Pardo Cancelar respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>