Chiqui-74 (VII): Perque vull, Ovidi Montllor (1942-1995)

ovidi-2-1024x284

“Per no deixar-me sense vida”

«“Corrandes de l’exili” és un poema de Pere Quart: Joan Oliver, català. “Corrandes de l’exili”, cançons de l’exili». Amb eixes breus i contundents paraules  presentà Ovidi Montllor el que seria el seu segon poema musicat i cantat eixa nit petrerina. Ja havia interpretat “La cançó de les balances”, de Carandell, gravada el 1968. En aquell estiu del 74 l’artista alcoià només havia fet eixa operació —musicar, cantar i gravar poetes— una altra vegada: el poema “El vi”, de Vicent Andrés Estellés (Crònica d’un temps, 1973).  Ovidi, en públic, duia quasi una dècada recitant poetes de la nostra llengua, però s’havia prodigat poc cantant-los i, menys encara, gravant-los.

Aquell any de 1974, però, va ser un punt d’inflexió. A Petrer va cantar els versos del gran clàssic contemporani, Pere Quart. Versos que uns mesos després apareixerien gravats en el disc A Alcoi, on Ovidi es va atrevir amb dos poetes més:  Salvador Espriu i el seu estimat amic Vicent A. Estellés, del qual va gravar en format de recitat “Els amants”, poema que també vam tenir ocasió de sentir aquella nit al Chiqui.

Ovidi Montllor (1)

La Nova Cançó —la cançó catalana, també l’espanyola de cantautor— ha fet un gran servei a la poesia. Jo mateix he de confessar que la meua relativa afició a aquest gènere va estar estimulada per aquesta operació “popularitzadora” a través de la cançó. El primer poetes que vaig llegir voluntàriament, i amb una certa passió, més enllà de les obligacions acadèmiques del batxillerat, els vaig escoltar prèviament cantats:  Miguel Hernández, Bretch, Lorca, Espriu, Machado, Celaya, Estellés, J. Agustín Goytisolo, Martí i Pol, Jorge Manrique, Ausiàs March, etc.

Avui en terres de Fraça i demà més lluny potser

Avui en terres de Fraça i demà més lluny potser

La Nova Cançó va jugar un paper força significatiu en eixa tasca divulgadora tan important en la cohesió cultural i social: posar la poesia a l’abast d’un gran públic, i jove. Sense ànim d’exhaustivitat pense en Raimon, lligat als poetes Salvador Espriu, Ausiàs March —i tots els clàssic valencians—; Lluís Llach, gran difusor de Martí i Pol, amb Ramon Muntaner; Maria del Mar Bonet fent-nos nostres poetes mallorquins com Blai Bonet o Rosselló Pòrcel… La llista és ben llarga.

Ovidi, sobretot a partir del 74, com ja hem dit, també va participar decididament en eixa tasca artística, literària i pedagògica. Al 75 va gravar Salvat Papasseit per Ovidi Montllor, on diu el poeta de la Divina Acràcia. L’alcoià, però,  està lligat simbòlicament i indefectible a la figura de gran poeta valencià de la segona meitat del XX, Vicent Andrés Estellés. En parlarem.

Pere Quart - Joan Oliver

Pere Quart – Joan Oliver

“Corrandes de l’exili” (en Saló de tardor, 1947), és el poema del traumàtic exili dels republicans vençuts pel feixisme el 1939. L’autor, Joan Oliver (Sabadell, 1989 – Barcelona, 1986), que usava el pseudònim de Pere Quart, és un dels millors poetes del segle XX. En aquest cant usa una estructura versificadora popular, la corranda, curta; sovint improvisada i lligada a la dansa. L’autor té un extensa i valuosa obra poètica, narrativa i teatral ( Les decapitacions, Bestiari, Vacances pagades, Biografia de Lot i altres proses, Cataclisme, La fam, El roig i el blau…). Oliver, tot i procedir de l’alta burgesia catalana, mantingué un compromís radicalment d’esquerres que el dugué, per exemple, a rebutjar la Creu de Sant Jordi en no estar d’acord amb les polítiques socioeconòmiques de Jordi Pujol.

No ha estat només Ovidi Montllor qui ha musicat i cantat aquest poema. Cal destacar també la molt celebrada de Lluís Llach i la sorprenentment sensible de Sílvia Pérez Cruz, entre moltes altres. Us oferim els dos enllaços perquè en gaudiu. El de Llach, amb unes impressionants  paraules introductòries del mateix cantat:

I el de la Sílvia Pérez Cruz en una curiosa i sorprenent interpretació institucional:

Nosaltres, els petrerins i petrerines dels 70, li l’escoltàrem a Montllor en un estricte directe de taules fent de cadafal i incomodíssimes cadires d’estisora; potser aquesta gravació que teniu ací va ser la primera abans d’aparéixer finalitzant 1974 al disc. A Alcoi. Ah, no ho oblideu mai: “no ens morirem d’enyorança; ans d’enyorança viurem”.

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>