CHIQUI-74 (VI): Tot és bonic i sincer

ovidi-2

Un any abans d’aquest recital Ovidi havia grava l’LP Crònica d’un temps. El tercer tall, dels 10 que hi contenia era “Xafarderies”, una cançó amb lletra d’ell mateix i música de Xavier Batllés. Al final de l’estiu del 74 l’obra discogràfica de l’artista alcoià eren dos EP —La fera ferotge (1968) i Gola seca (1969)—, un single —Sol d’estiu (1971)—, i dos LP —Un entre tants (1972) i Crònica d’un temps (1973)—.

LP Crònica d'un temps

EP Gola seca

Single Sol d'estiu

LP Un entre tants

A Petrer va interpretar de manera equilibrada cançons d’Un entre tants i Crònica d’un temps. “La fera ferotge”, que donava títol a la seua primera gravació, també va formar part del repetori. Cal dir que eixa cançó en aquells temps era de les més populars d’Ovidi. Ja l’escoltarem i en parlarem.

La segona part de l’actuació, si fa no fa, la dedicà a presentar peces que formarien part un mesos després del seu tercer LP, A Alcoi. Ovidi es trobava en un moment productiu excel·lent. Era, sens dubte, amb el Llach, el Raimon i la Bonet, un dels grans de la “Nova Cançó Catalana”. A eixe producció discogràfica continuada des de 1968, amb un any en blanc —1970— només, seguirien quasi tots els anys 70 (Salvat-Pappasseit per O. Montllor, A l’Olympia, De manar i garrotades, Bon vent… i barca nova, O. Montllor diu Coral romput de Vicent A. Estellés). Al 1980 grava el seu darrer LP (4.02.42). Després vindria el silenci. No per cap sequera creadora, sinó per la suposada “normalització democràtica”. El dir d’Ovidi Montllor molestava a la nova classe politicointel·lectual de quasi tots els colors. Eren temps de “movidas madrileñas” i modernitats de la buidor i la covardia. Tocava adormir consciències.

Ovidi

La “Transición” era una mentida tan escandalosa que calia dulcificar-la amb festa intranscendent, i les veus compromeses i insubornables molestaven a tot l’espectre polític,social i cultural que havia iniciat la carrera de la corbata i el disseny “a lo Calatrava”: pagar molt i molt per una poca merda. El silenci va ploure com una llosa sobre l’artista alcoià.

 

La vida, així, és un plaer.

Tot és bonic i sincer.

Llàstima que  no m’agrada.

 

Amb eixos versos acabava, al 1974 a Petrer, la cançó “Xafarderies”. Tota una premonició del que vindria mitja dotzena d’anys després. Molts digueren que sí, que els agradava com havia quedat aquella monarquia parlamentària “tricornitzada” i lligada per un cordó umbilical al Valle de los Caidos. Ovidi va dir que no i llavors no el deixaren cantar: cada acord, cada vers d’Ovidi&Toti mostraven com pudia la covardia de totes i tots aquells impostors de demòcrates.

Ovidi 2 

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>