Perquè vull: 20 anys fent vacances… entre nosaltres
Hui encete una sèrie de 21 articles dedicats a la figura del cantant i actor alcoià Ovidi Montllor, que fa vint anys que es va morir i quaranta-u que, per primera vegada, va estar a cantant a Petrer, amb el seu inseparable guitarrista Toti Soler, el 13 de setembre de 1974.
Hi parlaré de tot el que va representar, i representa encara, l’artista alcoià per a mi. No tinc traçat un pla premeditat entorn a la seua biografia, trajectòria musical, teatral, cinematogràfica, personal… Em deixaré dur per les cançons que va interpretar a l’arqueològica sala Chiqui —mítica discoteca de poble del carrer Antonio Torres que vivia el seus últims anys d’existència— i enraonaré teclejant el meu PC.
Us oferiré, per tant, en cada lliurament, una d’aquelles cançons, gravades casolanament per Paco Máñez en un cassette i que Vicent D. Oliver em va fer a les mans en un CD tècnicament acceptable, i les comentaré des de la meua subjectivitat com bonament sàpia, puga i vulga… “perquè vull”.
I així, cantant «Perquè vull» precisament, iniciava Ovidi el recital —en aquells temps es deien així els concerts— damunt d’un escenari improvisat amb taules, vestit de rigorós negre, amb cabell llargs i barba de tres dies i envoltat de jóvens “petrolancs” i de rodalies entre 15 i 30 anys —eixos jóvens ara som vells entre 55 i 70 anys—, que s’acomodaven com podien en incomodes cadires d’estisora o plantats.
La gravació arranca en unes paraules encetades del mateix Montllor. Suposem que ja havia dit “bona nit” i segueix “…que vull, que és perquè té ganes de voler, de tindre. Aquesta cançó es titula «Perquè vull». És una miqueta utòpica perquè parla de coses una miqueta estranyes, però és senzillament el testimoni de qualsevol persona que està desesperat i comença a dir perquè vull i va tirant endavant: “«Perquè vull»!”. Sonaren uns sorprenents i bells acords en la guitarra de Toti, va puntejar magistralment la melodia de la cançó i començà el senyor Ovidi: “Plovia aquell dia…”
El cant, d’extrema senzillesa, ens parla de la voluntat -vull- de viure raonablement i d’estimar -vull també- a ella, als altres, la vida. Ovidi el va dir sense concessions, amb la seua tronadora i melòdica veu. Supose que foren moltes i molt diverses les sensacions dels presents. No hi especularé. Difícilment puc parlar de la meua, però estic segur que era des sorpresa i identificació: un tio cantant en la llengua del meu poble i dient coses interessants que valien la pena sentir. Hi havia poesia, hi havia força expressiva, esperança i ràbia continguda cap a moltes coses que ni a ell ni a mi ni a molts que estàvem allí ens agradaven.
Era l’autènticitat d’un home jove major que jo —un tímid adolescent— que expressava un rebel·lia tant autèntica com necessària. Aquell dia, com uns mesos abans amb Raimon en el mateix escenari, jo tenia la sensació que estava participant d’una revolució. No sé si política, social, cultural, col·lectiva, però sí sé que era absolutament personal: el batxiller que es disposava a estudiar COU d’Humanitats ja no tornaria a ser el mateix. La paraula entonada, la guitarra i el gest auster i precís em guanyaren definitivament per a la causa de veure, estimar, menjar, viure amb gent preciosa… perquè “tot és de tots”. O és què no “tot comença en un mateix?” . Volem i si volem, podem.
Vicent Brotons