En cresolet, el desesperadet
[1]
El desesperat Ovidi Montllor [2] from Petreraldia.com [3] on Vimeo [4].
Va ser una de les anècdotes humorístiques de la nit. Ovidi Montllor acabava d’interpretar “Carta casa” amb una il·luminació mínima, intimista. Tot seguit presentà “El desesperat” i diu “poden encendre la llum. Moltes gràcies…” —segueix presentant-la…—. Demana de nou amb un to desficiós, però amable, que s’encenguen els llums : “les llums, sisplau ,les llums…” I com que això no passa —l’improvisat “luminotècnic” estaria fent-se’n una—, diu Ovidi, “Em desesperaré”. El públic esclata en rialles i comentaris jocosos. L’espera s’allarga alguns segons i l’alcoià ben ocorrent remata dient “ho farem en cresolet; aleshores cantarem el desesperadet”. Llavors la rialla col·lectiva es fa contundent. Sonen els primers acords de la cançó i el “tècnic de llums” s’avé a fer el miracle. El cantant efusivament expressa les gràcies i comença la genial i incidentada cançó: coses del directe!
[5]“El deseperat” era una cançó veterana: ja tenia dos anys en vinil, havia aparegut al disc Un entre tants… La lletra, del mateix Ovidi, va ser escrita el 1969 i es mou entre la ocurrència, l’humor, la crítica social i l’absurd.
[6]El cantautor mostra de nou la seua vena de poeta intuïtiu i ben dotat per a la poesia senzilla i popular. Fa tota una exhibició creativa en jugar amb un grapat de paraules monosíl·labes que, sobretot al final de cada vers, li serveixen per a construir un poema d’hexasíl·labs amb un ritme musical admirable fet a partir d’uns apariats de falsa rima en modificar la paraula final de cada vers en una sola vocal que alhora li canvia el significat. Vegeu aquest fragment com a exemple:
Fins i tot un pet
ja no em fa ni put.
I en troben tan groc,
que em diuen el grec.
Mon pare em diu foll
per comptes de fill.
I tinc tanta fam
que em menjaré el fem.
[7]Admirable poeta popular —joglar del segle XX— que cantava i escenificava com ben pocs han sabut fer-ho. Un Ovidi Montllor artísticament total i impecable.