Chiqui-74 (XVII): Perquè vull, Ovidi Montllor (1942-1995)

ovidi-2

Això acabarà en plors!

Aquesta cançó Ovidi sempre l’encetava amb una presentació en que es referia a son pare. A Petrer no va ser d’alta manera, fins i tot li va eixir la vena irònica i sarcàstica: va ser un moment ben divertit del recital.

En realitat, l’artista alcoià estimava profundament els seus pares. En concret, el pare, a qui es referix en la presentació, Josep Montllor, va ser un home que patí l’explotació laboral des del sis anys. Obrer tèxtil amb ferma consciència de classe i amb una ideologia anarquista ben conseqüent: un “roig”, vaja.

Ovidi amb el pare, la mare i el germà petit

Ovidi amb el pare, la mare i el germà petit.

«El rigor de l’Ovidi en el treball, la seua disciplina provenien, en bona part, del que havia vist i aprés a casa. Si es revoltava a la feina el pare insistia sempre: “Primer aprén i després imposa els teus drets, que tindràs més força”. I ell se’n va recordar, també sempre.», diu Núria Cadenes en el seu llibre sobre Ovidi Montllor.

“Món divertit” o “Això acabarà en plors”, tan se val, és una cançó aparentment juganera i intranscendent on es denuncia la trampa dels eufemismes sobre l’explotació al llarg de la història, la mentida que, abans com hui, es construeix amb la manipulació de les paraules per part dels polítics i el mitjans de comunicació indecents que ens envolten a cabassades.

Es mereix acabar en plors.

Es mereix acabar en plors.

“El fet és el mateix i els fotuts els mateixos”, ho sabeu ben bé. Quan un polític parla de crisi demostra ser un cínic, perquè ell no pateix la crisi; quan un periodista estrella parla de la crisi és un impostor, ell cobra tal animalada de bitllets que se’n fot de la crisi; quan un empresari parla de la crisi és, simplement, un miserable estafador que només busca legitimar-se per extraure la plusvàlua als seus treballador amb més ferocitat que abans…

Va acabar en plors.

Va acabar en plors.

I tot, tot plegat, s’acabarà quan tot acabe en plors per a tots, quan els explotats ens neguem a acceptar les trampes del llenguatge i dels “colpets a l’esqueneta i les cervesetes”, quan els fotuts els fem que ploren a “ells”, als que mai no ploren o ho fan de mentida.

Ovidi amb posat de fumador.

Ovidi amb posat de fumador.

Una cançó que explica els temps i les lluites del pare, els temps i les lluites d’Ovidi i espere, ja va sent hora, que servisca per explicar les nostres o… és que, de veres, vos creieu que sou “col·laboradors”?

Quan vam poder fer que tot acabarà en plors?

Quan vam poder fer que tot acabarà en plors?

Mon divertit, he! Acabarà en plors!

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>