Vora 1.200 persones assisteixen al lliurament de guardons del Concurs de Literatura en Valencià Sambori. Les obres guanyadores s’han seleccionat entre els treballs guardonats en la fase comarcal d’aquest concurs.
El primer cap de setmana de Trobades es tanca amb un total de 14.000 participants a Montaverner i el Pinós.
«És vergonyós el tracte que estan rebent els sirians per part dels Estats membres de la UE», expliquen des de l’entitat cívica.
Per això l’alcoià, com en tants altres concerts que va fer i faria, entonà com a última cançó l’himne utòpic —la utopia necessària com l’aire que respirem, fins que ens deixen— “Serà un dia que durarà anys”.
És una peça musical escrita i executada des dels paràmetres de la música popular menorquina, en aquest cas de la buleria.
Quan vaig estar al Chiqui jo l’havia sentit alguna que altra vegada, el “Garrotada…”, i sempre em sorprenia per àcid, irònic i divertit.
No hi ha mitges tintes ni eufemismes. Cantar des d’una postura insubornable a favor de la lluita de classes, concepte marxista ben clar i precís (i ben actual, iep!)
Aquesta cançó Ovidi sempre l’encetava amb una presentació en que es referia a son pare. A Petrer va ser un moment ben divertit del recital.
Un cant de sega tradicional per a una denuncia ben actual encara.
Estellés: “Em pregunta, tímidament, si m’ha agradat la versió que ha fet d’ “Els amants”. Estic a punt de qualificar-lo de lladre. Se m’ha apropiat, se m’ha engolit, literalment, el poema: se l’ha endut per a sempre. Li done les gràcies”.
Sense anunciar res, Ovidi feu mutis i donà pas a una interpretació de guitarra de Toti Soler. El silenci del Chiqui embolcallà l’execució d’”El cant monjo”, peça musical que un any després apareixeria en l’LP que duria el mateix títol genèric.
I en eixes estem, Ovidi Montllor des de el deu de març de 1995 fa vacances. Vint anys llargs fent vacances. De tant en tant torna, retorna.
En horari de vesprada-nit, dos dies a la setmana a partir de la segona quinzena de setembre i fins el 26 de novembre.
Musica, veu i expressivitat corporal al servei de denunciar sarcàsticament i amb ira un estat de coses insuportable. Cançons contra els poders i els poderosos.
L’alcoià, com ho sabia, ho cantava: amb tanta teatralitat com humor i mala llet. Van ser cançonetes com aquesta,
Ovidi va desenvolupar un carrera d’actor teatral i cinematogràfic impressionant.
El proper diumenge 26 de juliol a les 21’30 hores al Parc Auditori Municipal (c/Viriato);l’entrada és gratuïta.
“El deseperat” era una cançó veterana: ja tenia dos anys en vinil, havia aparegut al disc Un entre tants…” La lletra, del mateix Ovidi, va ser escrita el 1969 i es mou entre la ocurrència, l’humor, la crítica social i l’absurd.
L’entitat cívica marca dues línies d’actuació necessàries per a la normalització de la nostra llengua a l’escola i al carrer.
L’Ovidi cantant sovint és superat per l’Ovidi recitant, “dient”, com solia definir ell mateix. Home de potent i dúctil dicció ens mostrà aquesta faceta als petrerins amb el seu poema epistolar “Carta a casa”.
“Aquell any de 1974, però, va ser un punt d’inflexió. A Petrer va cantar els versos del gran clàssic contemporani, Pere Quart…”
A Petrer va interpretar de manera equilibrada cançons d’Un entre tants i Crònica d’un temps. “La fera ferotge”, que donava títol a la seua primera gravació, també va formar part del repetori.